Llegint
l’article de Manuel Area “Reconstruir el discurso pedagógico para la escuela de la sociedad digital” m’ha recordat quan jo estudiava a l’institut Isidor
Macabich, on les tecnologies més avançades que els professors utilitzaven per
explicar les classes eren les diapositives i els retroprojectors. Sempre
recordaré les paraules del meu professor d’informàtica a l’inici de classe: “A
veure nenes... cd meca... meca”, i així és com els primers quinze minuts de la
classe d’informàtica els dedicàvem a mecanografia amb un programa de MS-DOS. Des
d’aquell temps fins avui, hi han hagut moltíssims avenços en el món de les
tecnologies. Just avui fa quinze anys que Steve Jobs va anunciar públicament en
la Macworld Conference & Expo del 9 de gener del 2007 el llançament de la
tecnologia que impactaria al món, l’iPhone. Però, cal preguntar-nos si tots
aquests avenços en la tecnologia han tingut un impacte significatiu en la
manera que el docent té a l’hora d’ensenyar.
Segons
s’extrau de l’article, han coexistit dos enfocaments antagònics de l’ús de les
TIC en la pedagogia de l’aprenentatge, un més alineat als ideals de l’escola tradicional i un altre esbiaixat cap a les idees de l’escola del segle XXI.
Pel
que fa al primer enfocament, “Pedagogia de l’aprenentatge per recepció amb TIC”,
està basat en la metodologia didàctica tradicional sent el seu màxim exponent el
que podríem anomenar com les tres erres (3R): rebre, repetir i recordar. Aquesta
pedagogia es basa en la presentació de la informació, recepció i repetició
d’aquesta i recordar el coneixement. L’ús que es dona a les TIC en aquest
enfocament és fonamentalment instrumental.
El
segon enfocament, “Pedagogia de l’aprenentatge experiencial amb TIC” està basat
en els principis constructivistes de l’aprenentatge, adaptats als nous
contextos socials, culturals i tecnològics de l’escola del segle XXI. L’auge de
l’internet permet la creació d’un espai virtual anomenat ciberespai paral·lel i
interrelacionat amb l’entorn físic. El docent ha d’aprofitar el ciberespai com
a lloc sociocultural on els estudiants visquin, convisquin i aprenguin
mitjançant la creació, producció i construcció de sabers que han de fer
públics, intercanviar-los i compartir-los amb els altres. Segons Manuel Area,
això és la “Pedagogia de crear amb TIC”.
Arribats
a aquest punt, i després de tot el que hem vist i reflexionat en l’assignatura
de Processos i Contextos Educatius del Màster de Professorat, com a futur
docent he d’encaminar tots els meus esforços cap a un enfocament pedagògic, centrat
en les necessitats competencials de la societat del segle XXI. Competències com
la comunicació, col·laboració, creativitat, innovació, pensament crític i
resolució de problemes són cabdals per fer front a la complexitat i a la
incertesa del món en el qual vivim.
Així
doncs, en aquesta societat interconnectada digitalment, hem d’aprofitar tots els
avantatges que ens donen les noves tecnologies i redefinir l’ús que se’ls dona
en la docència perquè tingui un paper més pedagògic. Segons comentava en
l’anterior entrada del blog, el docent del segle XXI ha de ser capaç de generar
i crear el seu propi material didàctic i poder-lo compartir amb la resta de gent.
Però no només això, sinó que també ha de ser consumidor de la informació que
està en la xarxa. A més a més, els
estudiants també han de ser capaços de crear continguts digitals a través de
les TIC fomentant les competències anteriorment descrites.
Ras i curt, les TIC han de ser peça fonamental dins l’aprenentatge del segle XXI, això no obstant, com a cotxe de Fórmula 1 que són, cal saber-ho conduir per a extraure’n tot el potencial i no sortir-se’n de la pista.
